“No hem de confondre les causes de la vigència de l’obra de Rodoreda amb els seus símptomes, prenguin forma de sticker, inflació d’adaptacions teatrals de les novel·les, publicacions oportunistes coincidint amb el quarantè aniversari de la seva mort o, fins i tot, forma de cita musical en una cançó quica d’Els Amics de les Arts”. Ho escriu Neus Penalba a l’assaig Fam als ulls, ciment a la boca (3i4), en una introducció que sembla imposada per l’ambient perquè no es pot parlar de Mercè Rodoreda sense emmarcar-la abans. Durant els últims anys ha passat de lectura obligatòria a escriptora cursi, mem irònic, emblema nacional, mare abandonadora i intel·lectual espiritual, i sembla que parlar d’una requereix primer rebutjar les altres. La pregunta sobre per què Rodoreda no es deixa d’actualitzar és òbvia i misteriosa alhora. Com tots els clàssics, la seva obra ens permet interrogar-la constantment, i alhora cada cop que ho fem, en traïm alguna part. Cansada d’apropiacions cuquis, Penalba ens deia que calia atrevir-nos a llegir l’escriptora amb tota la seva seriositat. No fa ni un any i Rodoreda torna a les taules de novetats amb una aproximació tan diferent com la del biopic romàntic.
Mercè i Joan
Eva Comas-Arnal
Proa
336 pàgines. 20,90 euros
